Som veïnes d’un barri molt cèntric, en una gran ciutat densa i força contaminada. Tenim una de les taxes d’arbrat per persona més baixes i estem exposades als augments d’acumulació d’òxids de nitrogen, sofre i partícules provinents no només dels cotxes, als vials com ara Gran Via, Paral·lel, Còrsega i Urgell, sinó també del combustible ‘escombraries’ emprat pels grans creuers i els vaixells turístics que arriben al port de la nostra ciutat, tan proper.

Fa ja temps que reclamem més espais verds. Perquè una forma de mitigar aquests impactes no desitjats és la reducció de la mobilitat rodada; desplaçant els espais per a cotxes per a espais verds, però no en forma de places dures de ciment com les que ja es veuen en la rehabilitació dels entorns del nou Mercat. La proposta de pacificació d’un tram Tamarit/Borrell ens va fer pensar en solucions enginyoses que podien afavorir aquesta necessitat de qualitat de l’aire i de compartir i viure el carrer, però la realitat sembla que està essent una altra. O potser nosaltres teníem unes perspectives més elevades…

segona-superilla-Colau-Sant-Antoni_1897020360_48267309_651x366

Per què ara veiem la pacificació amb temor, en lloc de celebrar una major qualitat de vida a Sant Antoni?

D’una banda, en les nostres trobades veïnals hem comprovat aquesta necessitat de viure el carrer, de fer-lo nostre, d’aconseguir espais per enjardinar i cultivar només pel plaer de trobar-nos i de tenir contacte amb la terra a la vora de casa nostra i en ciutat. Hem conegut el parer de moltes famílies amb ganes que els més petits tinguin un espai de joc en sortir de l’escola, les ganes també de molta gent gran de poder seure en bancs i gaudir de la lectura o la conversa, sense veure’s obligats a asseure’s en una terrassa de bar i consumir, un altre dels problemes greus que viu Sant Antoni.

Però no podem ignorar que la proposta de millora al barri, que implica la Superilla i la rehabilitació del Mercat i entorns, du amagat el fantasma de la gentrificació, impulsada pels especuladors que en volen treure profit, i amb ella l’augment del preu dels lloguers i, fins i tot, la venda d’immobles sencers amb veïns encara dins els pisos. I el que abans semblava una cosa bona pel barri s’acaba convertint també en una amenaça per a persones i famílies….

…I totes aquestes famílies, totes aquestes persones som el barri, i no hauríem de veure’ns forçades a marxar quan alguna d’aquestes propostes es fa realitat. És un dret de tots els ciutadans que l’entorn urbà en què vivim tingui unes condicions mínimes de millora socioambiental, sense que això afecti la nostra permanència a la zona; és a dir, conculqui el dret del veïnat a l’habitatge.

Des de Fem Sant Antoni, entenem la pacificació com a un augment de massa verda i una reducció de cotxes, l’entenem com a una oportunitat per millorar la convivència intergeneracional i també de cultures i parers, com a eina de prosperitat que dignifica el barri i la ciutat, i en millora la qualitat de vida. És per això que no volem un tros de carrer bonic i pacificat amb quatre jardineres.

  • Volem sentir que aquell carrer és nostre.
  • Volem descobrir el pas de les estacions observant el color de les fulles dels nous arbres que ajudem a cuidar. Veure’ls com creixen, i xerrar amb les nostres veïnes sota les seves branques.
  • Volem veure els nostres fills i filles jugar al costat dels bancs que fan servir els seus avis per seure i descansar.
  • Volem, en definitiva, seguir vivint a un barri de Sant Antoni que nosaltres mateixes com a veïnat hem anat millorant i dignificant.

Aquest és el nostre sentit de pacificació. Aquesta és la nostra manera d’entendre una superilla o supercruïlla per al veïnat.

Anuncis